Un barbarisme és una expressió, paraula o construcció que no es considera assimilada a la llengua pròpia; es considera un empobriment de la llengua a què s'importa.
El terme ve de bàrbar (en el sentit etimològic d'estranger) i té una connotació negativa. Per això els estudiosos han proposat el terme interferència lingüística com a substitut, tot i que la interferència es pot referir a tots els nivells de la llengua, és a dir, fonètica, morfosintaxi o lèxic, mentre que el barbarisme acostuma a estar centrat només en el lèxic.
El barbarisme es produeix quan un parlant usa incorrectament una expressió o estructura d'una altra llengua (si el que es pretén és produir determinats efectes estilístics o citar textualment, per exemple, es parla de canvi de codi. Els barbarismes són molt comuns en comunitats bilingües o en el procés d'aprenentatge d'un segon idioma i, en alguns casos, poden arribar a substituïr els termes genuïns.
Cal tenir en compte que alguns barbarismes han acabat sent acceptats i integrats com a part del lèxic de la llengua d'arribada; en aquest cas ja no se'n pot parlar de barbarismes sinó de manlleus o d'estrangerismes. Aquest és el cas de molts neologismes, la majoria d'ells provinents de l'anglès (anglicismes) o el francès (gal·licismes).
El divendres ens vam centrar en solventar els exercicis de barbarismes següents:
al final del document teniu l'examen de maig de la convocatòria del 2008, poseu les respostes al lloc del comentari
L'apòstrof és un signe gràfic consistent en una coma volada (') —i no pas en un accent— que serveix per assenyalar l'omissió d'alguna lletra. Un apòstrof no pot quedar mai tot sol a final de ratlla.
Norma general
—Article el. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte davant de i o de u inicials consonantitzades.
| l'antropòleg; l'hàmster; l'estranger; l'heroi; l'informador; l'hidroavió; l'oferiment; l'home; l'ull; l'húmer Però: el iode; el hiat; el iogurt; el uadi; el ioga; el io-io; el hobby |
—Article la. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte davant de i o de u àtones o consonantitzades. Com a excepció a aquesta norma general cal assenyalar els pocs casos en què per raons de pronunciació i de claredat comunicativa s'evita de fer l'apòstrof. Són els següents: a) davant de lletres i de noms de lletres: la a, la o, la ena...; b) davant de les paraules que comencen pel prefix a-, com per exemple la anormalitat; i c) en alguns altres casos, com per exemple la una (quan es tracta de la indicació horària), la ira o la host.
| l'ànima; l'habitació; l'elecció; l'hèlix; l'Índia; l'hidra; l'organització; l'homilia; l'ungla; l'hulla Però: la intimitat; la història; la iaia; la hiena; la universitat; la humanitat; la hippy; la a i la ema; la amoralitat; la asimetria; la una; la ira; la host |
—Preposició de. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte en els casos següents: a) davant de vocals consonantitzades: de iode, de Huelva...; b) davant de lletres: de m, de a. Sí que s'apostrofa, però, davant dels noms de lletra: d'ema, d'ela; i c) en aquells casos, poc nombrosos, en què puguin produir-se confusions: de asimetries, de anormalitat.
| d'amistat; d'handbol; davant d'ela i d'ema; d'herència; d'instrucció; d'història; d'ortografia; d'Holanda; d'universalisme; d'humitat Però: de hardware; de Hollywood; de iogurt; de Huelva; davant de a i de e; de asimetries |
