lunes, marzo 13, 2006

Teoria de l'apòstrof

L'apòstrof és un signe gràfic consistent en una coma volada (') —i no pas en un accent— que serveix per assenyalar l'omissió d'alguna lletra. Un apòstrof no pot quedar mai tot sol a final de ratlla.


Norma general
—Article el. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte davant de i o de u inicials consonantitzades.

l'antropòleg; l'hàmster; l'estranger; l'heroi; l'informador; l'hidroavió; l'oferiment; l'home; l'ull; l'húmer

Però: el iode; el hiat; el iogurt; el uadi; el ioga; el io-io; el hobby

—Article la. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte davant de i o de u àtones o consonantitzades. Com a excepció a aquesta norma general cal assenyalar els pocs casos en què per raons de pronunciació i de claredat comunicativa s'evita de fer l'apòstrof. Són els següents: a) davant de lletres i de noms de lletres: la a, la o, la ena...; b) davant de les paraules que comencen pel prefix a-, com per exemple la anormalitat; i c) en alguns altres casos, com per exemple la una (quan es tracta de la indicació horària), la ira o la host.

l'ànima; l'habitació; l'elecció; l'hèlix; l'Índia; l'hidra; l'organització; l'homilia; l'ungla; l'hulla

Però: la intimitat; la història; la iaia; la hiena; la universitat; la humanitat; la hippy; la a i la ema; la amoralitat; la asimetria; la una; la ira; la host

—Preposició de. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte en els casos següents: a) davant de vocals consonantitzades: de iode, de Huelva...; b) davant de lletres: de m, de a. Sí que s'apostrofa, però, davant dels noms de lletra: d'ema, d'ela; i c) en aquells casos, poc nombrosos, en què puguin produir-se confusions: de asimetries, de anormalitat.

d'amistat; d'handbol; davant d'ela i d'ema; d'herència; d'instrucció; d'història; d'ortografia; d'Holanda; d'universalisme; d'humitat

Però: de hardware; de Hollywood; de iogurt; de Huelva; davant de a i de e; de asimetries

viernes, marzo 03, 2006

Accentuació en català

Us pose un resum de l'accentuació, de les síl·labes tóniques així com de l'accent diacrític:
L'ACCENT GRÀFlC  

Accentuació de les paraules agudes. Accentuem les paraules agudes, o sigui les que tenen la vocal tònica a l'última síl·laba, quan s'acaben en una d'aquestes dotze terminacions:

a català e també o això i* matí u* ningú *quan no formen part d'un diftong: avui, remei

as cabàs es progrés os gustós is* pastís us* autobús * quan no formen part d'un diftong: festius

en encén in Berlín

Accentuació de les paraules planes. Accentuem les paraules planes, o sigui les que tenen la vocal tònica a la penúltima síl·laba, sempre que no acabin en cap d'aquestes dotze terminacions:

a casa e pare o carro i borni u contigu

as atlas es pares is simis os boscos us focus

en examen in cantin

Accentuació de les paraules esdrúixoles. Accentuem sempre les paraules esdrúixoles, o sigui que tenen la vocal tònica a l'avantpenúltima síl·laba: càrrega, farmàcia.

No totes les vocals s'accentuen de la mateixa manera. N'hi ha que,com que són obertes, sempre duen accent greu (`), com la a (ràpid); d'altres que, com que són tancades, sempre en duen d'agut (´), com la i i la u (camí, túnel); i d'altres que en poden dur de greu o d'agut, com la e i la o, segons que siguin obertes o tancades: dèbil, després; allò, camió.

    L'ACCENT DIACRÍTIC 

S'anomenen accents diacrítics els accents que distingeixen unes paraules d'unes altres que s'escriuen igual


https://www.dival.es/normalitzacio/content/els-15-accents-diacritics